X

Aquella primera nit havia marxat sense ni tant sols dir-li adéu. Ni un mot. Sabien estat seguint l´un a l´altre i cap dels dos, potser una mica covards. Ella estava clar que seria la valent en tot plegat. Havia viscut prou, tot i que no prou, per saber que sabia de ser valent. Havien passat unes quantes hores, ell fins i tot ho havia allargat més del compte per seguir veient-la. Al final es va fondre, la va seguir fins que no va poder més i va tornar enrere. Va acabar-se la copa.

Malgrat tot la seva base, prou bona, era ser sincers. Ell l´havia advertida des del principi, quan ella va plantejar dubtes. Un dels primers correus que va rebre relatava tot un seguit d´inconvenients que la seva coincidència en l´espai (i en la vida) no havia tingut en compte com tampoc no havia tingut en compte diferències i contextos fonamentals. Ell ho entenia. Li havia dit que seria sincer com feia temps que no era, així tot seria més senzill i ella sabria sempre el que podia esperar-ne de tot plegat i es podrien conèixer. Tot i els problemes plantejats, ella no podia evitar escriure-li ni sentir-se atreta per una persona per la qual sabia que tot eren obstacles. S´ho prendria doncs com un divertimento. O això pretenia.

Aquest va ser un bon inici, gairebé sense adonar-se´n anaven combinant mil insinuacions i observacions sobre els detalls de l´altre amb un petit pilonet d´històries íntimes. Tot plegat semblava agafar un volum inversemblant, “tu, jo i la nostra història” deia la cançó i el seu petit “món refugi” era així. En aquell món ells hi respiraven i vivien a part, havien creat un refugi pels dos on es podia dir el que fos a l´altre i no ser jutjat. On poder compartir lliurement. Tot i així era una llibertat aparent.
Sabia que no podia estar al seu costat, racionalment. El seu cor es rebel•lava constament contra aquella decisió i no el deixava tranquil. Volia córrer. Plantar-se a casa seva a mitjanit, trucar a la porta veure-la. Abraçar-la i confessar-li el que no sabia però que l´impulsava.

Cada nit s´adormia amb ella. Encara que ella no ho sabés. ”Deixa´m somiar en tu, treure´t la roba lentament, acariciar-te i observar-te fins que surti el sol”. Un dia. Aquest era el desig ja confés.

W

Escapar. Deixar-ho tot. Atrapar-la a ella entre els seus braços. Prometre-li el que hom no podia però que ell sentia, per uns instants. El seu cos bullia quan pensava en ella. Les cançons que havia escoltat ara prenien de nou tot el significat que feia temps havien tingut per a ell. Aquelles lletres fetes per artistes de paraules eren un cant a la llibertat, a l´amor, a sentir, fluir. Fluir era el que li agradaria. Sortir per la porta i deixar-se endú pel corrent que ara sentia i no pensar. Aquesta era la clau. No pensar i refundar-se.
De nou solen la foscor esperant. Per què? Per què no podia escapar d´aquella preciosa i encantadora obsessió. Com podia ser que un primer somriure enderroqués fins l´última muralla rere laqual ell sabia protegit. Li havia servit durant molts anys, només una persona ho havia pogut fer i mai amb aquella facilitat, i ho havia fet sense la intenció. Seguia esperant i pensant, pensava i pensava. El seu cervell no podia parar i ja no dormia o quan ho feia no descansava. Necessitava més hores que abans per llevar-se i sentir-se amb forces per encarar-se al nou dia. Un que començaria dedicant-li els primers pensaments i imaginant-la. Ella potser hauria passat ja per la dutxa abans de sortir de casa cap a la feina. Amb un aire despreocupat, la melena humida i aquells ullets encara despertant-se amagats del sol brillant de l´estiu darrere unes grans ulleres.
Ella arribaria tard. El llegiria. Amb prou feines si l´havia sentit parlar de lluny aquella primera nit, mai a ella sempre als altres. La mirava i ella somreia però s´esquivaven, potser temerosos. Tampoc no en coneixia la lletra que sortia del seu pols, i n´havia llegit milers ja de paraules seves. Podria dir doncs que d´ell potser només en coneixia la mirada, els seus ulls. També les paraules amb què expressava el seus pensaments i sentiments, això últim potser també ho sabia d´ell. O potser no amb l´exactitud que ella volia. Segurament tampoc no ho sabia exactament d´ella. Intentava centrar-se. Era un joc, es deia, i sabia jugar. Però els jocs abans no incloïen aquells confessions ni aquelles històries sinceres. Se li intuïa por. Es deixaria fluir, malgrat tot.
La mateixa conclusió.

V

De nou esperant-la. Estava al sofà mirant la televisió, els llums tancats. De fet el que feia era mirar de reüll la pantalla del portàtil per veure el moment en què ella li respondria el correu. Ell sabia que havia anat a passar el dia fora, coneguda era la seva capacitat per tenir-lo pendent. No acabava d´entendre què li passava amb aquella noia, anys enrere potser havia sentit el mateix però feia molt de temps que el seu cos i la seva ment no estaven tant revoltats. Més que revoltats havien decidit començar la revolució i instaurar un nou règim sense ni tant sols consultar-li.
Tot el dia. A ell li costava passar un dia sencer sense saber-ne res. Havia arribat a un punt en què necessitava ni que fos un “gest” d´ella per poder anar-se´n al llit i estirar-se de nou, lluny d´aquell petit món ple de complicitats i confidències sinceres que eren ells dos. Ningú no en sabia res d´aquell petit món, només era seu. Allà ningú no els jutjaria ni els diria el que havien de fer o desfer. Eren virtualment lliures.
Ella. Estava amb la família per escapar-se una mica de la feina i de la ciutat durant unes hores. Aprofitava els petits moments de calma d´aquell estiu per fugir una mica, aquell hivern li esperaven molts canvis. Un pas més. Era jove però ja havia patit, i havia hagut de lluitar i encarar les coses. Això l´havia fet més forta, més madura i, potser, és d´aquí d´on treia les energies per somiar i tenir ganes de provar tot el que pogués.
La família sempre hi seria. Passejava i es feien fotos, l´era digital ja se sap sinó t´emportes la càmara cada vegada que creues la porta de casa sembla que no siguis ningú. Jeia a la sorra sota el sol i somreia quan el seu cap se n´anava cap a ell. El mar estava en calma. Quan arribaria a casa li escriuria, encara que només fos per dir-li bona nit, abans de ficar-se a la dutxa i treure´s tota aquella sal del damunt. Li diria que tenia una cosa que l´endemà penjaria per ell. Sabia amb maldat o no que ell segur que estaria despert esperant-la, sempre per a ella. El que ella no sabia és que la insistència d´ell faria avançar-ho a aquella nit.Va arribar el correu que ell esperava. Era curt, una excessiva brevetat per compensar el que havia esperat. Li va respondre i al cap d´una estona un altre correu curt on ella “s´excusava” però per fi la veuria. Quina sort això de les xarxes socials, així va començar tot. Aquell dia ella hi va deixar una sorpresa abans d´anar-se´n al llit. Ell es va dedicar uns bons minuts a observar-la posant-li veu i gestos a aquelles imatges. Observava el seu cos, aquell to de pell aconseguit amb unes jornades de platja ben aprofitades, les línies sinuoses i la despreocupació de qui se sap atractiu i que li és absolutament igual com posar-se o exposar-se. Ja li havia vist, ella n´hi havia parlat en els seus primers mails. A ell li havien vingut ganes de resseguir-li amb el dit tant bon punt la va veure i besar-li. Tot era bonic en ella i no hi trobava res discordant, encara que ho provés.

U

Estava pensant en ella. L´activitat del seu cor n´era un clar indici. El sentia bategar d´una manera anormal cada vegada que ho feia. S´alterava i accelereva de tal manera que pensava que li sortiria atravessant-li les costelles.

Des de la penombra imaginava com seria. Resseguir les seves sinuoses línies amb les puntes dels dits, gairebé sense ni tocar-la però sentint la seva pell estremir-se mentre ell li recorria el seu tors nu reposat damunt el llit. Així li ho escrivia a ella en una clara mostra de gosadia semiinconscient. No podia evitar de tant en tant correus o comentaris un pèl pujats de to. La seva bellesa, tan simple però al mateix temps absoluta el tenia turbat. Cada dia pensava, la repensava, i hi veia encara més detalls. Ara els llavis li dibuixaven un somriure recordant l´últim correu de feia ja una eternitat, dos dies de fet, fent-li ballar el cap de nit al mirall. Ell havia vist, evidentment el correu d´ella a mitjanit però havia decidit mantenir la incògnita fins l´endemà. No tot era responsabilitat d´ell, ella sabia mantenir-lo pendent d´ella. Era una dona i sabia ja de ben jove com jugar amb les seves armes.
Ella el rebria i el llegiria. Es mostrava, en part, aclaparada per aquelles línies rebudes a mitjanit, però, en part, no sense certa recança, per uns breus instants s´ho imaginava i no li desagradava la idea que ell fos allí durant uns minuts. Pel cap li rondaven...
La veritat però és que tots dos sabien gairebé amb tota certesa que trobades com aquella no tindrien lloc, massa coses hauria de combinar l´atzar. Tot i que l´atzar els havia fet coincidir en l´espai, i l´espai havia estat el mitjà a través del qual s´havien espiat mútuament.
L´atzar, motor de tota aquella història, si és que n´hi havia alguna d´història.

T

Ella va rebre un correu electrònic d´ell on hi deia: “Mira´t al mirall”. Tot seguit ella li va respondre amb la mateixa brevetat que ell havia utilitzat aquell dia, per bé que no era mai tant esqüet en els seus intercanvis electrònics. I hi escriu: “Què hi he de veure?”. Enviat.
Va aixecar-se i va anar amb els peus nus, ja era al llit a aquelles hores, fins al bany. Ella sempre comprovava el seu corrent sabent que ell era més aviat propici a l´escriptura nocturna.
Es va quedar quieta davant del mirall uns instants sense saber ben bé què fer. S´hi veia cada dia unes quantes vegades al mirall. Ara però ell li havia indicat que es mirés, ja era davant del mirall mirant-se. El primer que s´hi va trobar van ser els seus propis ulls que li retornaven una mirada interrogatòria. Després d´uns segons dubtant es va perdre mirant-se la cara que feia i, com si fos una rutina perfectament apresa, va començar. Primer, es va repentinar amb les mans la seva cabellera morena, semiondulada que li començava a ocultar els pits menuts i rodons. M´hauria d´anar a tallar les puntes. Va seguir amb la inspecció: la pell, els ulls, els llavis, la barbeta,...es va deturar uns segons mirant-se les tres pigues que tenia al centre del rostre. Potser era això. Però no ho devia ser, ell mai no li havia fet cap comentari i semblava no haver-se adonat de la seva presència ja que ella havia estat objecte de molts comentaris relatius a la seva cara però mai no les havia mencionades. No trobava cap element discordant o en cap cas res que fos nou per motivar aquell correu enigmàtic.
Va tornar a l´habitació i es va ficar al llit, va agafar el portàtil i se´l va posar a la falda. Va comprovar el correu, no hi havia resposta. Va seguir preparant la feina de l´endemà per la universitat durant una bona estona mirant de reüll la finestra oberta tot esperant resposta. Ella estava segura que ell a hores d´ara ja hauria rebut la resposta, sempre estava connectat i sorprenentment sempre despert per a ella.
Va acabar la feina, va escriure-li un altre correu just abans de tancar l´ordinador i ficar-se sota les mantes. Alguns podrien considerar que a principis de setembre no fóra necessari abrigar-se tant però a ella li agradava. Va posar: “M´he mirat al mirall. M´he vist a mi mateixa com cada dia, com sempre”. Va aclucar els ulls i es va adormir de seguida.
No va connectar-se fins al vespre següent després d´un llarg dia, volia mirar el correu abans però no havia trobat el moment de fer-ho. Hi havia resposta, potser no la que esperava.
“Era així de simple. Tu, cada dia. Tu, sempre tu.”

Stieg Larsson

A Catalunya i en el món en general hi ha dos tipus de persones, les que llegeixen Stieag Larsson i els que no el llegeixen. Les persones que el llegeixen es divideixen al seu torn en dos grans grups, els que van Pels homes que no estimaven les dones i els que ja superat aquest títol ja han encarat La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, excepte alguns privilegiats que ja shan fet amb la tercera part de la trilogia en alguna llengua forastera.
Els que llegeixen la primera o la segona part es subdivideixen en els que ho fan en català o castellà, en els que expliquen els que no s´hi han posat encara de què va la cosa o no, i els que aconsegueixen o no desenganxar-se de la lectura per dormir una estoneta o fer vida més o menys normal lluny dels efectes de la droga.
La divisió entre els que disfruten o no d´aquesta lectura no té cap sentit, tothom està encantat amb l´autor suec. Eficacíssim medicament contra la crisi global. Allà la ficció supear amb escreix la realiat.
Podríem establir encara una altra divisió, els que els ha agradat més la primera o segona part, resultant guanyadors per golejada els segons per allò de no quedar-se penjats a mig polvo i esperar amb candaletes l´aparició del tercer que molts traductors deuen estar enllestint a jornada completa per tenir-lo al carrer el dia Sant jordi o potser abans.
Ja que Larsson no pot ressucitar però, convindria que algun bon escriptor amb dots camaleòniques vagi preparant el quart volum i el cinquè i el sisè perquè hi ha una gran fam planetària.
Pel que fa als que encara no han estat atacats per aquest virus som una colla de desgraciats sense conversa ni alicient per viure. Estem en franca minoria, ja ho deia aquell “tota superació és un exili”.

Joan Oller a El Cafè de la República

Fins aquí

Primer no ho veia clar però després vaig defensar les accions d´ocupació de les Facultats com a mesura última de pressió i vaig tenir moltes discussions amb molt gent fora de la Universitat defensant aquells que han ocupat els seus espais. No eren els vagos ni els tontos ni els fumetes de torn ni gent de fora (almenys a lade Lletres, pel que sé); eren estudiants preocupats i realment compromesos amb els seus companys (encara que no els ho hagin demanat), eren els que es llegeixen els reglaments, van a reunions de facultat, fan els reglaments, voten... Aquells que gairebé mai no saps qui són i sempre havies pensat d´on treien el temps. Doncs el treuen, i conec casos que els costa. I estic molt orgullós de gent que en aquest aspecte és tan generosa. Però crec que precisament perquè desde la distància he intentat seguir-los d´aprop i tot i que alguns mètodes no em convencien però alhora eren capaços de fer tallers i xerrades de nit i realment les feien (a part de fer festetes, sopars i jocs de nit); ara crec que puc fer-los algunes crítiques.
Unes protestes que tenien un sentit. Penso que eren necessàries ja que les estructures de la Universitat i dels Governs no s´havien adreçat als estudiants ni havien obert cap debat sobre què seria EEES ni com s´aplicaria ni amb quins diners.
Què han aconseguit els tancats? Parar l´aplicació immediata (diuen que anàvem avançats de calendari) de manera temporal obrint un espai de debat amb els rectorats catalans i que la Universitat faci xerrades informatives a els estudiants sobre l´EEES (aquest dijous seran les primeres). Han forçat el debat a base de persistència i suport per part dels mitjans (en molts casos i quan no he estat donant suport si que els han donat presència i “fòrums de debat” en els comentaris del lectors) i dels professors i PAS i una part dels estudiants (cal dir que el sistema per fer que la gent deixi de fer classe tampoc no seria del tot democràtic, però això sempre ha estat així i aquí fallen els de sempre; els qui protesten en pensar que tothom ha de pensar i fer el que fan ells, sense entendre ni acceptar la discrepància, intenten vèncer a base de desgast, repetició i temps. Algú ja va dir fa temps “venceran però no convenceran”). Quan el dia 24 de novembre totes les universitats públiques catalanes deien que no parlarien fins que es desocupessin totes les facultats del país a principis de desembre van haver de seure i començar a parlar amb els estudiants. Era una protesta necessària perquè ho estaven aplicant i fent-ho d´esquena als estudiants(i dic d´esquena perquè durant molts anys d´Universitat tots n´hem sentit parlar però de conferències pels estudiants i xerrades per part de departaments o de facultats... diria que zero).
Què haurien hagut de fer aquests estudiants? No s´entén que es mantinguin mesures tant unilaterals quan s´ha aconseguit part d´aquells que no volien parlar s´asseuen en una taula. Després es podria discutir si el diàleg dóna fruits o simplement és de cara a la galeria, en tot cas si no anessin bé i es trenquessin sempre es poden reprendre les mobilitzacions. Mantenint les ocupacions sense docència els pocs estudiants que encara estant ocupant perden tot suport de la gran part dels 40.000 estudiants (en el cas de la UAB), els professors han creat una plataforma de suport en favor a EEES (és cert que una plataforma semblant es va formar amb gairebé 200 docents a favor de qüestionar l´EEES) i qui està negociant amb els estudiants no acceptaran el xantatge. Al final aconseguiran que tota la comunitat s´encari amb ells com ja es pot veure en alguns fòrums a internet i en comentaris de notícies on els estudiants s´enfronten i fins i tot alguns denuncien amenaces, coaccions i persecucions dins la pròpia Universitat.
Van fer el ja famós referèndum vinculant a la Facultat de Lletres. La meva professora de metodologia de la ciència els faria servir de clar exemple pervers. Enlloc de fer tres preguntes clares, tipus: ocupació sense classe, ocupació amb alguna forma de docència i retorn a la “normalitat”. Van seguir un fantàstic sistema, el qual votar l´Assemblea i que després alguns dels seus membres diuen en blogs que si no els hi va bé el resultat haver creat un grup de pressió massiu cap a una opció concreta i així haurien guanyat, això és potser el que van fer alguns. Vegem:
Extret directament del blog de l´Assemblea de Lletres:
1. Continuar amb la ocupació i aturada de classes. 368 vots
2. Ocupació amb classes: a alguns passadissos. 30 vots
3. Ocupació amb classes: reprendre dels dels dilluns, dimarts i divendres. 155
4. Ocupació amb classes: reprendre les classes amb una menor durada(45min) 20vots
5. Ocupació amb classes: reprendre les classes d´últim curs i segon cicle. 15 vots
6. Continuar amb ocupació i reprendre classes amb normalitat. 268 vots
7. Aturar ocupació i reprendre les classes amb normalitat. 210 vots
Vots nuls: 8 i en blanc: 3
Certament pervers ja que es veu clarament que és fàcil concentrar en una opció més de blanc o negre. Podríem dir que guanyen els de l´opció 1 amb un 34% vots però tenen una clara majoria que discrepa. També es pot llegir diferent. De la 2 a la 6, aposten per ocupar amb alguna forma de classe, aquests sumarien un 45,3%; són una majoria que s´ignora. Una tercera lectura, la que en podria fer la Universitat, un 64,80% volen tornar a fer classe (amb o sense ocupació). Quan certs col·lectius sempre es queixen que no s´escolten a les minories, acusen de falta de democràcia, de manipulació,.etc. Haurien de mirar-se bé els números perquè alguna cosa els falla; sobretot la interpretació dels resultats.

L´EEES té coses bones i coses no tant bones. Tots hi podem estar d´acord amb això. La Universitat és l´encarregada de crear coneixement (no necessàriament aquest objectiu ha d´anar d´acord amb possibles interessos immediats de la societat o el mercat laboral i per tant l´eliminació de certes titulacions o facultats amb baixa demanda s´ha de replantejar), els universitaris tenen dret a un bon sistema de beques (o crèdits a retornar en % sobre el sou quan treballin un cop titulats) i tenen dret a treballar mentre estudien (no han d´haver d´escollir, un que treballi anirà més lent a titular-se però ha de poder combinar-ho i per tant hi ha d´haver diferents grups per assignatura o alternatives com semipresencials o en xarxa com ja fan algunes poquíssimes titulacions de la UAB). El tema de grau i postgrau, els anirà bé a qui feia diplomatures que a Europa podien fer estudis que aquí no podien perquè no eren llicenciats. I si el postgrau té un preu més elevat que el grau però al mateix temps t´especialitza (cosa que tot i que a les llicenciatures hi havia itineraris...); i si el problema és el preu el problema és el de sempre, la falta de beques, crèdits i ajuts.
Així doncs crec que els estudiants no tenen dret a seguir suspenent l´activitat acadèmica completament. Quan prens mesures has de ser prou valent per mantenir-les però també has de ser prou intel·ligent per veure quan ha arribat el moment de parar les mobilitzacions(o modificar l´estratègia, que és el qeu demana clarament el 45,3% o fins i tot el 64,80%) i seure en una taula a parlar. Parar ara i negociar els farà guanyar suports entre els estudiants que en un futur podrien necessitar i que estic segur que com jo durant moltes setmanes els han defensat davant les opinions de la gent que tots ens hem trobat al carrer i a la família o a la feina.