De nou esperant-la. Estava al sofà mirant la televisió, els llums tancats. De fet el que feia era mirar de reüll la pantalla del portàtil per veure el moment en què ella li respondria el correu. Ell sabia que havia anat a passar el dia fora, coneguda era la seva capacitat per tenir-lo pendent. No acabava d´entendre què li passava amb aquella noia, anys enrere potser havia sentit el mateix però feia molt de temps que el seu cos i la seva ment no estaven tant revoltats. Més que revoltats havien decidit començar la revolució i instaurar un nou règim sense ni tant sols consultar-li.
Tot el dia. A ell li costava passar un dia sencer sense saber-ne res. Havia arribat a un punt en què necessitava ni que fos un “gest” d´ella per poder anar-se´n al llit i estirar-se de nou, lluny d´aquell petit món ple de complicitats i confidències sinceres que eren ells dos. Ningú no en sabia res d´aquell petit món, només era seu. Allà ningú no els jutjaria ni els diria el que havien de fer o desfer. Eren virtualment lliures.
Ella. Estava amb la família per escapar-se una mica de la feina i de la ciutat durant unes hores. Aprofitava els petits moments de calma d´aquell estiu per fugir una mica, aquell hivern li esperaven molts canvis. Un pas més. Era jove però ja havia patit, i havia hagut de lluitar i encarar les coses. Això l´havia fet més forta, més madura i, potser, és d´aquí d´on treia les energies per somiar i tenir ganes de provar tot el que pogués.
La família sempre hi seria. Passejava i es feien fotos, l´era digital ja se sap sinó t´emportes la càmara cada vegada que creues la porta de casa sembla que no siguis ningú. Jeia a la sorra sota el sol i somreia quan el seu cap se n´anava cap a ell. El mar estava en calma. Quan arribaria a casa li escriuria, encara que només fos per dir-li bona nit, abans de ficar-se a la dutxa i treure´s tota aquella sal del damunt. Li diria que tenia una cosa que l´endemà penjaria per ell. Sabia amb maldat o no que ell segur que estaria despert esperant-la, sempre per a ella. El que ella no sabia és que la insistència d´ell faria avançar-ho a aquella nit.Va arribar el correu que ell esperava. Era curt, una excessiva brevetat per compensar el que havia esperat. Li va respondre i al cap d´una estona un altre correu curt on ella “s´excusava” però per fi la veuria. Quina sort això de les xarxes socials, així va començar tot. Aquell dia ella hi va deixar una sorpresa abans d´anar-se´n al llit. Ell es va dedicar uns bons minuts a observar-la posant-li veu i gestos a aquelles imatges. Observava el seu cos, aquell to de pell aconseguit amb unes jornades de platja ben aprofitades, les línies sinuoses i la despreocupació de qui se sap atractiu i que li és absolutament igual com posar-se o exposar-se. Ja li havia vist, ella n´hi havia parlat en els seus primers mails. A ell li havien vingut ganes de resseguir-li amb el dit tant bon punt la va veure i besar-li. Tot era bonic en ella i no hi trobava res discordant, encara que ho provés.
Tot el dia. A ell li costava passar un dia sencer sense saber-ne res. Havia arribat a un punt en què necessitava ni que fos un “gest” d´ella per poder anar-se´n al llit i estirar-se de nou, lluny d´aquell petit món ple de complicitats i confidències sinceres que eren ells dos. Ningú no en sabia res d´aquell petit món, només era seu. Allà ningú no els jutjaria ni els diria el que havien de fer o desfer. Eren virtualment lliures.
Ella. Estava amb la família per escapar-se una mica de la feina i de la ciutat durant unes hores. Aprofitava els petits moments de calma d´aquell estiu per fugir una mica, aquell hivern li esperaven molts canvis. Un pas més. Era jove però ja havia patit, i havia hagut de lluitar i encarar les coses. Això l´havia fet més forta, més madura i, potser, és d´aquí d´on treia les energies per somiar i tenir ganes de provar tot el que pogués.
La família sempre hi seria. Passejava i es feien fotos, l´era digital ja se sap sinó t´emportes la càmara cada vegada que creues la porta de casa sembla que no siguis ningú. Jeia a la sorra sota el sol i somreia quan el seu cap se n´anava cap a ell. El mar estava en calma. Quan arribaria a casa li escriuria, encara que només fos per dir-li bona nit, abans de ficar-se a la dutxa i treure´s tota aquella sal del damunt. Li diria que tenia una cosa que l´endemà penjaria per ell. Sabia amb maldat o no que ell segur que estaria despert esperant-la, sempre per a ella. El que ella no sabia és que la insistència d´ell faria avançar-ho a aquella nit.Va arribar el correu que ell esperava. Era curt, una excessiva brevetat per compensar el que havia esperat. Li va respondre i al cap d´una estona un altre correu curt on ella “s´excusava” però per fi la veuria. Quina sort això de les xarxes socials, així va començar tot. Aquell dia ella hi va deixar una sorpresa abans d´anar-se´n al llit. Ell es va dedicar uns bons minuts a observar-la posant-li veu i gestos a aquelles imatges. Observava el seu cos, aquell to de pell aconseguit amb unes jornades de platja ben aprofitades, les línies sinuoses i la despreocupació de qui se sap atractiu i que li és absolutament igual com posar-se o exposar-se. Ja li havia vist, ella n´hi havia parlat en els seus primers mails. A ell li havien vingut ganes de resseguir-li amb el dit tant bon punt la va veure i besar-li. Tot era bonic en ella i no hi trobava res discordant, encara que ho provés.